Birmingham és la segona ciutat d’Anglaterra en nombre d’habitants i un dels principals centres industrials i de serveis del país. Es troba situada a uns 170 quilòmetres al nord-oest de Londres, a prop del límit amb el País de Gal·les.

A nivell ferroviari, fins fa pocs anys, destacaven dues estacions: New Street i Snow Hill. La primera és la “gran” estació de la ciutat i qualsevol altra resulta petita al seu costat. Snow Hill també s’ha convertit recentment en un centre de comunicacions important, però només a nivell de rodalies.

Ara bé, el canvi de mil·leni ha aportat un nou membre a la llista d’estacions remarcables de Birmingham. A partir de l’any 2002, va començar el procés de restauració i ampliació de l’estació de Moor Street. La seva història, no obstant, comença un segle abans.

Cap al 1900, l’estació de Snow Hill es trobava al límit de la seva capacitat. La companyia a la qual pertanyia, la Great Western Railway, va decidir que s’havia de construir una nova estació a la ciutat. El lloc escollit era just a la sortida del túnel de la línia que, des de l’estació citada, es dirigia a Londres.

Així doncs, a l’any 1909, va obrir-se al trànsit l’estació de Moor Street, que és el nom del carrer que li dóna accés. En aquell moment, es tractava d’una estació terminal destinada als trens procedents de la línia de Londres. En altres paraules, no existien ni andanes ni instal·lacions annexes a les vies passants cap a Snow Hill.

Els primers serveis que va rebre, i els únics que va tenir durant moltes dècades, eren els rodalies direcció Leamington Spa i alguns serveis de l’actual ramal de Stratford-upon-Avon. També presentava la particularitat de què no hi havia trànsit de viatgers durant els diumenges, el qual era servit completament per les altres estacions.

Les retallades dels anys 60 van fer perillar molt el futur de l’estació. De fet, a l’any 1968 es va clausurar la terminal de Snow Hill. Això hagués pogut suposar la derivació de tots els trens a New Street i el tancament de Moor Street. Afortunadament, la manca de capacitat de la primera va impedir-ho.

Finalment, els anys 80 van comportar canvis importants per aquesta dependència, sempre destinada a “reforçar” la resta de terminals. L’any 1987, es reobre l’estació de Snow Hill i, juntament amb això, es construeix una nova estació a les antigues vies passants. Això suposa el tancament de l’antic vestíbul i les antigues andanes queden abandonades. En resum, l’estació passa a ser un simple “baixador” més de la línia.

La dècada dels 90 va propiciar la reaparició dels trens entre Birmingham i Londres a l’estació de Snow Hill. Alguns d’ells també van començar a parar a Moor Street, donant-li projecció d’estació principal de la ciutat.

Des de 1996, amb la liberalització del ferrocarril, l’estació està gestionada per la franquícia Chiltern Railways. Aquesta darrera companyia, juntament amb altres empreses i administracions, va iniciar la restauració de les instal·lacions l’any 2002. En una primera fase es va recuperar l’antic edifici de viatgers, d’estil eduardià i es va enderrocar el construït a la dècada dels 80.

Finalment, a finals del 2010, es van reobrir dues de les antigues vies d’estacionament per poder acomodar alguns trens, a causa de l’increment del trànsit a Snow Hill. Poc després van iniciar-se els nous serveis Mainline i Mainline Silver, amb l’objectiu de competir amb els serveis de Virgin Trains entre New Street i London-Euston.

Així doncs, a nivell operatiu l’estació té actualment quatre vies, dues passants més cap al nord (1 i 2) i dues terminals al sud (3 i 4). També presenta una petita platja de vies a la sortida per als serveis logístics dels trens de viatgers. S’ha de destacar que la estació no disposa ni ha disposat mai de cap sistema d’electrificació, cosa que pot semblar sorprenent.

El trànsit de les vies 1 i 2 el conformen bàsicament serveis passants de les franquícies Chiltern Railways i London Midland. Tots són serveis de rodalies i mitjana distància prestats amb automotors dièsel de diferents generacions.

Les vies 3 i 4, en canvi són utilitzades exclusivament per serveis de Chiltern. A banda d’automotors també hi arriben les composicions push-pull destinades al servei ràpid i de qualitat cap a Londres.

Per acabar s’ha de mencionar que existeix la “via 5”. En realitat és un fragment de via desconnectada de la xarxa on hi ha una locomotora de vapor estacionada. Segurament deu tenir “enveja” quan veu circular altres locomotores similars en servei històric per la resta de vies.