El Reus de Via Ampla (III): L’estació del Passeig de Mata

El passat 2014 va fer 130 anys que es va posar en servei l’estació de tren del Passeig de Mata, la única que resta en servei a Reus. De fet, és la estació que ha estat més anys en actiu a la ciutat, ja que la de Reus-Avinguda només ho va estar 104 anys.

IMG_3090
Foto 1. Rètol de l’estació de Reus. Autor: Adrià Pàmies, 2016.

Per aquest motiu s’ha dedicat un article propi per donar a conèixer aquesta dependència i la seva evolució durant el temps. Així doncs, també queden completades les descripcions de les diferents estacions que el Ferrocarril de Lleida a Tarragona ha tingut a Reus.

L’estació original

L’any 1884 la “Compañía de los Ferrocarriles Directos de Madrid y Zaragoza a Barcelona” va posar en servei el ramal de Roda de Berà a Reus. Conjuntament amb la línia, l’empresa va decidir construir una nova estació ubicada a la zona nord, independent de la ja existent a la ciutat Reus.

actual
Fig 1. Plànol de la ciutat de Reus amb les principals dependències ferroviàries . Elaborat per Adrià Pàmies a partir d’Ortofotomapa vigent ICGC.

El projecte inicial de la companyia era el de comunicar les dues principals ciutats de l’Estat. Però, poc després, a pesar del nom grandiloqüent, la societat tingué problemes econòmics i fou absorbida per TBF (Tarragona a Barcelona i França). Sota la noves circumstàncies, les obres van prosseguir i es van inaugurar noves seccions camí de Madrid.

Foto 1. Tren estacionat a l'estació de MZA de Reus. Autor: Postal d'època.
Imatge 1. Tren estacionat a l’estació de MZA de Reus. Postal d’època.

No obstant, a partir de 1891, nous problemes econòmics van forçar l’inici el procés d’absorció per part la gran MZA (Madrid a Saragossa i Alacant), que ja tenia la única línia existent de Madrid a Saragossa. Poc després, el 1894, es va completar finalment la línia fins a Saragossa, permetent la circulació de trens directes entre Madrid i Barcelona. En conseqüència, l’estació dels “Directes” va esdevenir un dels principals punts de parada entre les dues ciutats.

Foto 2. Façana a la ciutat de l'edifici de viatgers de l'estació de MZA a Reus. Autor: Postal d'època.
Imatge 2. Façana a la ciutat de l’edifici de viatgers de l’estació de MZA a Reus. Postal d’època.

Les instal·lacions, a l’any 1909, constaven d’una via general i quatre vies de desviades, segons l’inventari de MZA. D’aquestes darreres, una estava al costat sud-est, amb una andana a cada banda. La resta estaven al costat oposat de la general i no podien oferir servei de passatgers.

Seguint amb la descripció, l’edifici de viatgers era de tres plantes i s’ubicava al costat sud del feix de vies. Com era habitual a l’època l’edifici dels lavabos era independent. A més, existia una marquesina que cobria les dues andanes i la via de sobrepàs compresa entre les mateixes.

Fig 1. Esquema de l'estació a l'any 1909. Elaborat per Adrià Pàmies a partir d'Inventari de MZA.
Fig 2. Esquema de l’estació a l’any 1909. Elaborat per Adrià Pàmies a partir d’Inventari de MZA.

A nivell de mercaderies, hi havia dos molls al costat nord. Cada un tenia el corresponent magatzem i zona coberta. Per donar servei als mateixos, hi havia dues vies mortes més al costat oest i tres vies perpendiculars amb les corresponents plaques giratòries.

La dependència es completava amb una cotxera al costat nord de l’edifici principal i una petita reserva de locomotores al costat sud. La darrera tenia un pont giratori, un moll pel carbó, un dipòsit d’aigua i les corresponents aiguades.

Foto 4. Antiga reserva de Reus. Autor: Adrià Pàmies, 2015
Foto 2 Antiga reserva de Reus. Autor: Adrià Pàmies, 2015

A un parell de quilòmetres sentit Barcelona hi havia un petit enllaç amb la línia de Reus a Lleida que permetia enviar trens cap a Lleida des de l’estació de MZA. És també important remarcar que després de la creació de Renfe, el 1941, l’estació va passar a anomenar-se “Reus-Paseo Mata”. D’aquesta manera es diferenciava de l’ex-estació de “Norte” de la ciutat que s’anomenava “Reus-Avenida”.

Durant la primera meitat del segle XX, va sofrir petites modificacions sense gaire rellevància. A l’any 1952, però, l’estació es va connectar a la doble via cap a Tarragona per la variant est de Reus. Des d’aquell moment l’estació del Passeig de Mata va passar a poder expedir i rebre trens de la capital de la província.

MZA_0
Imatge 3. Vista de l’estació de MZA des del costat nord. Postal d’època.

L’estació “unificada”

A partir de 1960 l’estació es començava a preparar per convertir-se en la nova dependència unificada de Reus. Això volia dir que assumiria finalment tot el trànsit de Reus-Avinguda. Amb aquesta finalitat tota la instal·lació va sofrir transformacions importants.

DSC09850
Foto 3. Una composició de vagons tremuges i la locomotora “danesa” de Comsa al feix de vies destinat al servei de mercaderies. Autor: Adrià Pàmies, 2014.

A nivell de mercaderies, es van enderrocar els dos molls de càrrega i se’n va construir un de nou, continu, de major longitud amb un gran magatzem. Al nord del mateix, es va crear una nova zona de càrrega i descàrrega amb set vies mortes addicionals i la corresponent cua de maniobres. A més, el feix de vies de mercaderies es va ampliar i va passar a tenir cinc vies de major longitud que les anteriors.

A nivell de viatgers, es van construir tres andanes, que substituïen les dues anteriors, i que permetien el servei de viatgers en sis vies diferents. Una d’aquestes era compartida amb el feix de vies de mercaderies i una altra era una curta via morta.

Mata1986
Fig. 3. Esquema de vies de l’estació de Reus a l’any 1986. Elaborat per Adrià Pàmies a partir de l’Ortofotomapa corresponent de l’ICGC.

Per controlar tot el conjunt, es va erigir una torre de l’enclavament nova, que esdevingué un element icònic de l’estació. A més, la cotxera va ser enderrocada; contràriament, la reserva no va patir aquest desenllaç i es mantingué en servei per a trens de manteniment.

Finalment, a l’any 1967, es va tancar Reus-Avinguda i l’estació en qüestió va passar a ser la única dependència de Renfe a la ciutat de Reus. Poc després, durant la primera meitat de la dècada de 1970, la marquesina metàl·lica va ser desmuntada i l’edifici de viatgers del segle XIX va ser enderrocat. Al seu lloc se’n va construir un de nou, que és el que encara presta servei avui en dia.

IMG_1029
Foto 4. Un 448R resta estacionat al davant de la torre de l’enclavament de Reus. Un element icònic de la unificació de les estacions de Reus el 1960. Autor: Adrià Pàmies, 2015.

I amb aquesta darrera obra, va quedar configurada l’estació unificada del Passeig de Mata.  L’única reforma destacable que es va produir fins a l’any 2000 va ser la inauguració de la raqueta de Reus el 1989 i la desconnexió de l’antiga via de Lleida el 1997.

El nou mil·lenni

El canvi de mil·lenni va aportar canvis significatius a l’estació actual de Reus. Per una banda, es va simplificar l’esquema de vies. Per altra banda, les diferents construccions també es van modificar per fer un necessari rentat de cara.

IMG_2620
Foto 5. una unitat de la sèrie 448R parant a les andanes ja recrescudes de l’estació de Reus. Autor: Adrià Pàmies, 2015.

En primer lloc es van desmantellar la platja de vies de mercaderies i l’antiga sortida de Lleida. De fet, ambdues infraestructures portaven ja anys sense ús o amb una utilització molt marginal. No obstant, es va respectar el tram de l’antiga línia de Lleida que dóna accés a la subestació elèctrica. Avui en dia, encara és utilitzat pel servei de manteniment i algunes maniobres.

En segon lloc, l’edifici de viatgers va sofrir unes obres de millora importants a nivell intern i darrerament també a nivell extern. Les andanes es van recréixer i es va instal·lar ascensor a totes elles, així com una marquesina nova a la més septentrional.

Fig 3. Esquema de vies de l'estació. Elaborat per Adrià Pàmies a partir de l'Ortofotomapa vigent de l'ICGC.
Fig 4. Esquema de vies de l’estació. Elaborat per Adrià Pàmies a partir de l’Ortofotomapa vigent de l’ICGC.

Finalment, en tercer lloc, la torre de l’enclavament va deixar de prestar servei i el gabinet de circulació fou traslladat a un nou edifici ubicat al nord del de viatgers. Actualment, el futur de la torre és bastant incert. Afortunadament, l’enclavament està, avui en dia, conservat en una entitat de ferroviaris jubilats de Tarragona.

El futur

A nivell de futur, tot indica que l’antiga estació “dels Directes” seguirà prestant servei durant molts més anys. Ara bé, el baixador actualment projectat al Campus Bellissens li podria prendre el monopoli de la ciutat que manté fermament des de 1967.

El Reus de Via Ampla (II): L’estació del nord


Com a complement a l’article dedicat a les variants del FFCC de Lleida a Tarragona a la ciutat de Reus, s’ha considerat oportú redactar-ne també d’altres dedicats específicament a les estacions i punts singulars que la línia ha tingut la ciutat.

Foto 1. Monument ubicat al parc de Sant Jordi que indica que allí s'hi havia erigit l'antiga estació de la Companyia del Nord. Autor: Adrià Pàmies, 08/2016.
Foto 1. Monument ubicat al parc de Sant Jordi que indica que allí s’hi havia erigit l’antiga estació de la Companyia del Nord. Autor: Adrià Pàmies, 08/2016.

Aquest primer està dedicat a la popularment coneguda com estació del nord. A pesar de ser tancada a l’any 1967, tant per dimensions com per tràfics, va jugar un paper clau per Reus durant els més de 100 anys que va estar en funcionament.


L’època de les antigues companyies

L’estació del nord de Reus formava part del Ferrocarril de Lleida a Reus i Tarragona i va entrar en servei, segons una nota al diari de Tarragona, el 19 d’abril de 1863. En aquell moment s’hi va desviar tot el tràfic procedent de Tarragona, que fins aleshores utilitzava la primitiva estació de la línia, inaugurada el 1856 al sud de la ciutat i que, en conseqüència, fou clausurada .

1955_marquesina_nord
Foto 2. Pont giratori de l’estació de Reus Avinguda. Autor: Francesc Ribera i Colomer, 1955. Col·lecció Museu del Ferrocarril de Catalunya.

Durant un breu període de temps, aquest fou l’únic servei que va prestar; ja que el tram de Montblanc a Reus encara estava en obres i feia aproximadament un any que s’havia concedit el tram de Lleida a Montblanc.

Fig. 1. Plànol de Reus amb les estacions existents a l’any 1909. Elaborat per Adrià Pàmies.

Curiosament, la nova estació era en cul-de-sac. Aquesta particular condició només pot explicar-se pel fet que tota la línia de Reus a Montblanc havia estat concebuda de manera independent a la de Reus a Tarragona. De fet, les concessions Lleida-Montblanc, Montblanc-Reus i Reus-Tarragona no havien quedat en mans de una única companyia fins el 1862, molt després de l’inici de les obres.

1955_ev_nord
Foto 3. Façana principal de l’edifici de viatgers. Autor: Francesc Ribera i Colomer, 1955. Col·lecció Museu del Ferrocarril de Catalunya.

Quan, el mes de maig de 1863, es va inaugurar la secció de línia fins a Montblanc, van començar a sorgir els problemes. Lògicament, era necessari invertir el sentit dels combois a Reus i a fi de solucionar el problema l’estació estava dotada d’un pont giratori a l’extrem corresponent.

Fig. 2. Horaris de l’estació del febrer de 1935. Font: Guia de Ferrocarrils any 44. Col·lecció AAFR.

A pesar de les molèsties que això suposava, la línia fins a Lleida es va completar el 1879 i, poc després, fou adquirida per la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte. Així doncs, l’estació del nord de Reus es va convertir en parada obligada per gairebé tots els serveis de la línia i, conseqüentment, era on hi havia les dependències més grans.

1955_nord_exterior
Foto 4. Vista global de l’estació des del carrer. Autor: Francesc Ribera i Colomer, 1955. Col·lecció Museu del Ferrocarril de Catalunya.

Aquestes estaven formades per dos edificis paral·lels, un destinat a edificis de viatgers i l’altre a cotxera i magatzem. Entre ells, hi havia una marquesina metàl·lica que cobria un total de cinc vies, tres d’elles amb accés al pont giratori i, d’aquestes, dues amb andana. El conjunt de les instal·lacions estava completat també per dos molls de mercaderies amb les vies i magatzems corresponents.

Fig. 3. Plànol de l’estació del nord de Reus a l’any 1912. Elaborat per Adrià Pàmies a partir del llibre Locomotoras del Norte.

La única modificació remarcable que s’hi va dur a terme a l’època de Norte fou la reforma de la tanca que unia els dos edificis pel costat del pont giratori. Si inicialment era recta, després va passar a ser corba per permetre la instal·lació d’un element de formigó per frenar qualsevol tren que no ho hagués fet. L’objectiu final era evitar la temuda sortida al carrer de les locomotores.


Sota la tutela de la RENFE

Des de 1941, arran de la nacionalització de la pràctica totalitat de la xarxa de via ampla, l’estació passa a formar part de la RENFE. Aquest fet va condemnar definitivament l’estació, ja que la companyia decideix unificar tot el servei ferroviari de Reus a l’altra estació de via ampla de la ciutat, la del ferrocarril de Madrid a Barcelona.

1955_Nord
Foto 5. Vista “d’ocell” de l’estació de Reus-Avinguda. Autor: Francesc Ribera i Colomer, 1955. Col·lecció Museu del Ferrocarril de Catalunya.

A partir d’aleshores, la decadència s’intensificaria ja fins el dia del seu tancament i es produirien un seguit d’alteracions amb aquesta finalitat. En primer lloc, l’estació va perdre l’accés original a Tarragona el 1952, quan es va posar en servei la doble via de Reus a Tarragona. Tot i això, va restar connectada al nou traçat gràcies a un petit enllaç amb el nou traçat que es va construir.

Fig. 4. Horaris de l’estació de Reus-Avinguda del mes de juliol de 1952. Font: Reus, Semanario de la Ciudad.

En segon lloc, la pèrdua de la marquesina vers l’any 1960 ja indicava que el final era imminent. Aquest fatídic moment, finalment, es va produir el dia 31 de març de 1967 a la tarda, quan va sortir el darrer tren sentit Lleida. L’endemà al matí, el servei ja es va prestar exclusivament des de l’estació del Passeig de Mata.

Fig. 5. Plànol de l’estació del nord de Reus a l’any 1967. Elaborat per Adrià Pàmies a partir del llibre Locomotoras del Norte i fotografies diverses col·lecció AAFR.

Desafortunadament, aleshores, la ciutat no va considerar oportú preservar cap element de l’estació i finalment s’hi va construir l’actual parc de Sant Jordi, el recinte firal i la parròquia de Crist Rei. En altres paraules, avui en dia, només un petit monument recorda que durant més d’un segle en aquest punt s’hi erigia l’estació del Nord.

 

Les estacions perdudes de Vinaròs

Qualsevol persona que viatgi entre les estacions d’Ulldecona i Vinaròs posant atenció als detalls, pot adonar-se’n que just passar el riu Sènia hi ha quelcom semblant a una estació abandonada. A més, és possible notar de l’existència d’un rètol amb el nom “Planas Altas”, topònim que designa la zona agrícola del voltant.

DSC08590
Foto 1. Rètol de Planes Altes. Autor: Adrià Pàmies. 02/2014.

La veritat, però, pot resultar encara més sorprenent si es posa sobre la taula que, en el tram en qüestió van existir-hi fins a dues dependències ferroviàries, totes al municipi castellonenc. Així doncs, aquest article pretén aportar una mica de llum a la història d’aquestes dues instal·lacions oblidades; a pesar de la manca de dades fàcilment accessibles sobre el tema.

Fig 1. Mapa de la zona amb les dependències ferroviàries remarcades. Elaborat per Adrià Pàmies a partir d'Ortofotomapa vigent (2016) ICGC.
Fig 1. Mapa de la zona amb les dependències ferroviàries remarcades. Elaborat per Adrià Pàmies a partir d’Ortofotomapa vigent (2016) ICGC.

Estació d’Alcanar

Aquesta primera dependència no és original de la línia i es va acabar de construir vers l’any 1917. En aquell any, segons el núm 3.129 de la Gaceta de los Caminos de Hierro, la Companyia del Nord (Norte) va destinar la partida corresponent a finalitzar les obres de la mencionada instal·lació.

Foto 2. Emplaçament on antigament s'ubicava l'apartador d'Alcanar. Autor: Adrià Pàmies.
Foto 2. Emplaçament on antigament s’ubicava l’apartador d’Alcanar. Autor: Adrià Pàmies. 03/2006.

La funció que tenia era la d’apartador, per reduir la distància del cantó Vinaròs-Ulldecona, que mesurava 16 quilòmetres. És també important remarcar que aquell tram era de via única en aquella època, cosa limitava la capacitat de manera rellevant. A més, a pesar d’estar bastant allunat de la població que li dóna nom, també va arribar a prestar de viatgers.

L’eix de l’edifici de viatgers estava ubicat al PK 154,2 i les instal·lacions, a inicis de la dècada de 1980 consistien en una via general, dues de sobrepàs i una via morta. Aquesta darrera via, no sembla que tingués cap instal·lació associada.

Alcanardes
Fig. 2. Esquema de l’apartador d’Alcanar a l’any 1994. A conseqüència de les obres coetànies podria ser que variés segons el seu avançament. Elaborat per Adrià Pàmies a partir de l’Ortofotomapa del 1994 de l’ICGC.

A l’any 1993 va adquirir una certa importància al convertir-se en el final del tram de doble via procedent d’Orpesa. De fet, aquest període va ser el seu breu cant del cigne, abans de la pràcticament completa desaparició de l’apartador.

Finalment, a l’any 1996, es va completar la doble via entre Alcanar i l’Ametlla i de manera gairebé simultània els antics edificis van ser enderrocats. Actualment només la presència d’una sub-estació elèctrica permet intuir que en aquell punt de la línia hi havia existit una estació.

Foto 3. Sub-estació elèctrica d'Alcanar, ubicada a l'emplaçament de l'antic apartador. Autor: Adrià Pàmies.
Foto 3. Sub-estació elèctrica d’Alcanar, ubicada a l’emplaçament de l’antic apartador. Autor: Adrià Pàmies. 03/2006.

Estació de Planes Altes

Aquesta segona estació tampoc estava inclosa en el projecte original del Ferrocarril d’Almansa a València i Tarragona. De fet, és precís anar a buscar l’aparició de la dependència durant l’etapa franquista i quan la línia ja formava part de Renfe.

Foto 4. Aspecte que presenta l'edifici de l'antiga dependència de Planes Altes. Autor: Adrià Pàmies. 02/2014.
Foto 4. Aspecte que presenta l’edifici de l’antiga dependència de Planes Altes. Autor: Adrià Pàmies. 02/2014.

L’emplaçament d’aquesta instal·lació curiosament corresponia amb el final de la rampa que s’iniciava a l’estació de Vinaròs i que arribava a les 12 mil·lèssimes en algun punt. De la revista Via Libre es desprèn que era la segona rampa més forta de tot el traçat de València a Tarragona, només superada, per l’existent entre Torreblanca i Alcalà de Xivert.

A l’any 1958, segons l’Associació Cultural Amics de Vinaròs, es va constuir la dependència de Planes Altes, concretament al PK 159,7. Algunes fonts orals, principalment d’aficionats al ferrocarril suggereixen que la funcionalitat era permetre finalitzar allí les dobles traccions per cua que alguns trens de mercaderies requerien per pujar la rampa.

Fig 3. Esquema de la dependència de Planes Altes a l'any 1994. Elaborat per Adrià Pàmies a partir de l'Ortofotomapa corresponent de l'ICGC.
Fig 3. Esquema de la dependència de Planes Altes a l’any 1994. Elaborat per Adrià Pàmies a partir de l’Ortofotomapa corresponent de l’ICGC.

Aquesta versió és força versemblant a pesar de no tenir-ne cap confirmació oficial. Realment, queda molt lluny a qualsevol nucli poblat i tampoc sembla que hagués disposat mai d’algun moll per carregar els productes agrícoles de la zona. No obstant, en aquella època, les locomotores començaven a poder remolcar trens pesats per pendents similars sense gaires problemes. Probablement aquest fet la va conduir a un ràpid declivi.

Les instal·lacions consistien en un simple edifici de viatgers, si és que se’l pot anomenar així, de només planta baixa i un petit paviment al lateral de la via a mode d’andana. Per altra banda no sembla que hi hagués hagut una via morta o de sobrepàs. El que és segur és que a l’any 1980 ja no existia si s’hagués realment construït.

Foto 5. Aspecte que presentava l'edifici de la dependència de Planes Altes fa 10 anys. Autor: Adrià Pàmies. 03/2006.
Foto 5. Aspecte que presentava l’edifici de la dependència de Planes Altes fa 8 anys. Autor: Adrià Pàmies. 01/2008.

Per sort, va quedar fora del traçat de la línia amb les variants dels anys 90, quan es va adaptar una corba per poder circular-hi a 220 Km/h. Aquest fet ha permès que l’edifici encara estigui dempeus; si bé força malmès. Altres dependències de la zona com Freginals i Alcanar no han tingut aquesta desenllaç.

El Reus de Via Ampla (I): El FFCC Lleida-Tarragona


A pesar que el ferrocarril de Lleida a Reus i Tarragona ha tingut una història més aviat plàcida a l’hora de construir variants, el seu pas per la ciutat de Reus n’és una gran excepció. En aquest punt singular, a més d’haver utilitzat tres estacions diferents, diverses necessitats han comportat la construcció de grans variants al llarg del temps.

Un regional de Picamoixons a Tarragona, curiosament, està a només 900 metres de l'estació de Reus, però encara haurà de recórrer poc més de 2 quilòmetres per la raqueta abans d'arribar-hi. Autor: Adrià Pàmies 05/2015.
Foto 1. Un regional de Picamoixons a Tarragona està, sorprenentment, a només 900 metres de l’estació de Reus, però encara haurà de recórrer més de 2 quilòmetres per una variant abans d’arribar-hi. Autor: Adrià Pàmies 05/2015.

Aquest fet també contrasta molt amb el traçat de l’altre ferrocarril de via ampla que passa per la ciutat: el Madrid-Barcelona. A pesar de la vida canviant de la primera línia, aquesta darrera no ha sofert cap canvi destacat de traçat a Reus des de la seva inauguració.


La construcció de la línia

La ciutat de Reus va rebre el primer tren l’any 1856, quan es va inaugurar la línia amb Tarragona. L’estació primitiva a la capital del Baix Camp es trobava al sud de la ciutat, probablement a la zona on posteriorment es construiria l’estació de Reus-Mercaderies del Carrilet Reus-Salou. Una bona referència més actual de l’emplaçament seria l’estació d’autobusos.

Foto 2. Estació de Reus avinguda vers anys 40 dels segle XX. Autor: Francisco Rivera (Col·lecció Museu del Ferrocarril de Catalunya).
Foto 2. Estació de Reus-Avinguda a l’any 1955. Autor: Francesc Ribera i Colomer (Col·lecció Museu del Ferrocarril de Catalunya).

Poc després, ja es treballava en una nova línia de Reus a Montblanc, al marge de la de Tarragona. Aquesta nova companyia va projectar i començar a construir una estació pròpia i independent a la zona actualment ocupada pel parc de Sant Jordi

A conseqüència de la fusió de les dues companyies, el 1862, van començar també els treballs  d’un ramal que unia la nova estació amb el traçat de Tarragona. Desafortunadament, però el resultat final convertiria l’estació de la línia de Montblanc en cul-de-sac per a les dues línies.

Fig. 1. Esquemes de línies de ferrocarril a Reus a l’any 1863. Elaborat per Adrià Pàmies.

Finalment, el 1863 es van posar en servei tant el ramal d’enllaç com el ferrocarril a Montblanc. A conseqüència d’aquests canvis, l’estació primitiva de la línia de Reus a Tarragona va deixar de prestar servei.

Més endavant, a l’any 1879, es va culminar la prolongació de la línia fins a Lleida i, posteriorment, la companyia va ser absorbida per la Companyia dels Camins del Ferro del Nord d’Espanya (Norte), sense cap alteració significativa al seu pas per Reus.

Fig. 2. Esquema de línies de ferrocarril a Reus a l’any 1909. Elaborat per Adrià Pàmies.

En paral·lel, a Reus, va arribar l’any 1884 el ferrocarril de Madrid a Barcelona, que construïa la seva pròpia estació (Reus-Passeig Mata) i finalment acabava en mans de la gran MZA. Això va forçar a que les dues línies es creuessin a nivell i, a més, també es va realitzar un curt ramal d’enllaç entre ambdues línies.

L’autor desconeix l’any exacte en que es va construir aquesta connexió; però ja apareix descrita en un inventari d’instal·lacions de la companyia MZA de l’any 1909. Aquesta consistia en un petit tram de línia, a prop de l’encreuament, que permetia la sortida de trens directes sentit Lleida des de l’estació de Passeig-Mata. També existia, de manera annexa, una via morta de seguretat.

enllacm
Fig. 3. Zona on es creuaven el FFCC Madrid-Barcelona i el FFCC Lleida-Tarragona. Elaborat per Adrià Pàmies a partir de l’inventari de MZA de 1909 i l’ortofotomapa de 1946 de l’ICGC.

La unificació de les estacions

Per trobar el següent canvi significatiu de traçat és precís avançar fins a la dècada de 1950. Ja des de 1941, totes les companyies de via ampla estaven fusionades en l’empresa estatal Renfe. Això implicava que, a Reus, coexistien dues estacions de la nova companyia. Com a resultat d’aquest fet, poc després de la creació del nou ens es va prendre la decisió d’unificar el servei en una única dependència.

Foto 3. Torre de l'enclavament de Reus-Passeig Mata, l'element més icònic d'aquesta estació. Autor: Adrià Pàmies 05/2015.
Foto 3. Torre de l’enclavament de Reus-Passeig Mata, un dels element més icònics d’aquesta estació. Autor: Adrià Pàmies 05/2015.

L’estació escollida per convertir-se en la principal de Reus va ser la del Passeig de Mata. El fet que Reus-Avinguda fos en cul-de-sac limitava molt les possibilitats d’esdevenir una hipotètica estació central. Així doncs, amb aquesta finalitat es va plantejar un nou traçat a l’est de la ciutat.

Aquest consistia en una gran variant que uniria l’ex-estació de MZA amb la línia de Tarragona. La seva construcció s’ha d’incloure en el marc del desdoblament de la línia de Reus a Tarragona i, a més, també va permetre la supressió de diversos passos a nivell.

Fig. 4. Esquemes de línies de ferrocarril a Reus a l’any 1952. Elaborat per Adrià Pàmies a partir de fotomapa 1946 Ministeri de Defensa.

Formalment, el nou traçat fou inaugurat a el mes de juny de 1952 i va permetre que els trens de llarg recorregut que circulaven via Móra i Casp poguessin accedir a Tarragona. Probablement, l’antic traçat cap a Tarragona de 1863 fou desmantellat poc temps després i acabaria donant lloc a l’actual avinguda Marià Fortuny.

Paradoxalment, però, això no va comportar la clausura immediata de l’ex-estació de Norte, que va restar connectada a la línia de Lleida i a la nova variant a Tarragona, gràcies a un nou enllaç.  Aquest fet, encara va complicar una mica més, el creuament a nivell existent, ja que ara s’hi havia de sumar la nova doble via.

Fig. 5. Creuament línies de Madrid a Barcelona, Tarragona a Lleida i doble via de Reus a Tarragona. Elaborat per Adrià Pàmies a partir del fotomapa 1956 del Ministeri de Defensa.

Alguns anys més tard es va també modificar i adaptar l’accés est a l’estació de Passeig-Mata per que totes les línies accedissin de manera independent a l’estació. Per consegüent, aquest accés encara ara presenta quatre vies.

Finalment, Reus-Avinguda va ser tancada el 1967 per construir-hi posteriorment el parc de Sant Jordi. Curiosament, aquest canvi final de configuració va provocar alguns efectes interessants, com, per exemple l’aparició del quilòmetre oficialment més llarg de la xarxa. Amb els nous traçats i el canvi d’estació, entre els PKs 87 i 88  del FFCC de Lleida a Tarragona existien gairebé 2.400 metres.

Foto 4. Un regional de Lleida a Barcelona via Reus passa per l'entrada est a l'estació. En primer terme l'antic enllaç a Lleida, després la via única a Roda i Barcelona i, al fons la doble via Reus-Tarragona. Autor: Adrià Pàmies 05/2016.
Foto 4. Un regional de Lleida a Barcelona via Reus passa per l’entrada est a l’estació. En primer terme l’antic enllaç a Lleida, després la via única a Roda i Barcelona i, al fons la doble via Reus-Tarragona. Autor: Adrià Pàmies 05/2016.

La Raqueta de Reus

Malgrat que la xarxa ferroviària a la ciutat de Reus ja estava simplificada al màxim, encara quedava un problema per resoldre. La configuració resultant seguia deixant en cul-de-sac l’estació de Passeig Mata pels trens que, procedents de Tarragona, es dirigissin a Lleida. Aquest fet comportava algunes complicades maniobres a Reus, especialment amb els trens Talgo.

Fig. 6. Esquemes de línies de ferrocarril a Reus a l’any 1989. Elaborat per Adrià Pàmies a partir dels Ortofotomapes de l’ICGC corresponents.

A fi de resoldre aquestes situacions, es va construir una nova variant al nord de la ciutat. Aquesta, conjuntament amb la resta de línies, va comportar que a Reus existís una raqueta en el sentit ferroviari de la paraula. Per aquest motiu, a aquest nou traçat se’l coneix amb el nom de “Raqueta de Reus”.

A nivell tècnic i, a diferència d’ocasions anteriors, l’execució d’aquesta darrera variant va comportar la construcció d’un fals túnel de 1.349 metres. Per altra banda, a pesar de tenir una secció transversal realment gran, presumptament suficient per una doble via, sempre n’ha tingut instal·lada només una en tot el seu traçat.

Foto 5. Un regional de Tarragona a Picamoixons surt del túnel de la Raqueta. Autor: Adrià Pàmies 05/2016.
Foto 5. Un regional de Tarragona a Picamoixons surt del túnel de la Raqueta. Autor: Adrià Pàmies 05/2016.

La raqueta es va posar en servei el 1989, permetent l’entrada indistinta pels dos traçats a l’estació de Reus. No obstant, la pràctica totalitat dels serveis ho acabaven fent pel nou itinerari. Aquest fet va acabar comportant que l’antic accés de Lleida fos desconnectat, presumptament el 1997 i anys més tard desmantellat.

De fet, estrictament, això va suposar el final de la configuració en forma de raqueta i defineix la configuració actual de la xarxa ferroviària de Reus.

Martotren 2016

MartoTren 2016

Els propers dies 23 i 24 d’abril es celebra al recinte de Ca n’Oliveras, a Martorell, dins la Fira de Primavera, el Martotren 2016

Hi haurà maquetes ferroviàries en escales G, 1, 0, H0 i N. D’entre les que cal destacar els mòduls d’escala 0 que s’hi presentaran.

També hi haurà parades per els que busquin material d’ocasió o nou.

L’horari serà de 10 a 20 hores el dissabte i de 10 a 18 el diumenge.

L’entrada es lliure. Martotren

De Lisboa a Entroncamento per la Linha do Norte

La Linha do Norte és la principal artèria ferroviària de Portugal i uneix les ciutats de Lisboa, Coimbra i Porto. En conseqüència, la varietat de material que hi circula i la freqüència de les circulacions es troben entre les més elevades de la xarxa.

Foto 1. La 5620 remolca un Intercidades de Porto a Lisboa format per quatre cotxes tipus Corail. Vila Franca de Xira. Autor: Adrià Pàmies 09/2015.
Foto 1. La 5620 remolca un Intercidades de Porto a Lisboa format per quatre cotxes tipus Corail. Vila Franca de Xira. Autor: Adrià Pàmies 09/2015.

En aquest article, no obstant, només s’han descrit ubicacions localitzades entre la capital del país i el nus ferroviari d’Entroncamento. En tot aquest tram la línia recorre la vall del riu Tajo i travessa una gran diversitat d’estacions i ciutats.

Descripció de la línia

Foto 2. La 5614 és a punt de sortir cap a Guarda amb un Intercidades format per quatre cotxes tipus Sorefame. Lisboa-Sta Apolónia Autor: Adrià Pàmies 09/2015.
Foto 2. La 5614 és a punt de sortir cap a Guarda amb un Intercidades format per quatre cotxes tipus Sorefame. Lisboa-Sta Apolónia. Autor: Adrià Pàmies 09/2015.

El tram de la línia entre Lisboa i Carregado va ser inaugurat l’any 1856, convertint-se en el primer ferrocarril de Portugal. Curiosament la via era inicialment d’ample internacional, però va ser adaptada a l’ample ibèric poc després per facilitar la comunicació amb Espanya.

Pocs anys després, el 1862, el tren arriba a Entroncamento. Aquesta estació i, posteriorment, ciutat deu el seu nom al fet de trobar-se a la bifurcació de la Linha do Leste (a Badajoz) i la Linha do Norte (a Porto). Com a resultat de la seva ubicació estratègica, Entroncamento ha esdevingut també un remarcable taller de reparacions, estació de mercaderies i la seu del Museu Nacional Ferroviário.

Foto. Les 4704 i 4703 entren per la Linha do Leste a Entroncamento amb un carboner buit Autor: Adrià Pàmies 09/2015.
Foto 3. Les 4704 i 4703 entren a Entroncamento per la Linha do Leste amb un carboner buit Autor: Adrià Pàmies 09/2015.

La importància d’aquesta secció va fer que fos desdoblada abans de l’arribada del segle XX i electrificada a la dècada de 1950. A més, a finals del segle passat es van quadruplicar alguns trams pròxims a Lisboa i d’altres van ser adaptat a altes prestacions (220 Km/h).

Actualment, entre Lisboa i Azambuja circulen els serveis Urbanos de Lisboa. La resta del tram és territori exclusiu de mercaderies, regionals, interregionals, i longo curso (Intercidades i Alfa Pendular). És remarcable també la circulació del Sud Expresso/Lusitânia, que cubreixen la ruta fins a Hendaia i Madrid i circulen acoblats en aquesta part del trajecte.

Foto . La unitat 2288 travessa Ribeira de Santarém fent un Regional de Lisboa a Tomar. Autor: Adrià Pàmies 09/2015.
Foto 4. La unitat 2288 travessa Ribeira de Santarém fent un Regional de Lisboa a Tomar. Autor: Adrià Pàmies 09/2015.

A nivell d’infraestructura, la línia no presenta cap obra d’enginyeria remarcable més enllà de les estacions. En aquest apartat és destacable l’estació d’Oriente a Lisboa, inaugurada per l’Expo-98. Altrament, les de Santa Apólonia i Entroncamento també disposen de l’encant propi de les grans estacions.

Ubicacions per realitzar fotos

Foto . La 5615 espera l'hora de sortida cap a Hendaia i Madrid amb el Sud Expresso/Lusitânia. Lisboa-Sta. Apólonia. Autor: Adrià Pàmies 09/2015.
Foto 5 . La 5615 espera l’hora de sortida cap a Hendaia i Madrid amb el Sud Expresso/Lusitânia. Lisboa-Sta. Apólonia. Autor: Adrià Pàmies 09/2015.

Sense haver de sortir de Lisboa, les estacions de Santa Apolónia (Fotos 2 i 5) i Oriente constitueixen ja les primeres ubicacions interessants per realitzar fotografies. En aquest apartat, és rellevant remarcar que, a l’estació d’Oriente, la coberta de l’estació crea diferents efectes i ombres al llarg del dia i cal estar una mica atent a l’hora a la qual s’hi va.

Agafant un Intercidades, es pot arribar a la primera ciutat important de la línia: Vila Franca de Xira. En aquesta localitat, existeix una passarel·la superior des de la qual es poden realitzar fotografies interessants durant gran part del dia (Fotos 1 i 6). L’enquadrament més típic correspon a les hores anteriors al migdia solar, amb la plaça de braus.

Foto . El Pendolino 4005 passa per Vila Franca de Xira fent un servei Alfa Pendular sentit sud. Autor: Adrià Pàmies 09/2015.
Foto 6 . El Pendolino 4005 passa per Vila Franca de Xira fent un servei Alfa Pendular sentit sud. Autor: Adrià Pàmies 09/2015.

Seguint cap al nord, és remarcable anomenar dues ubicacions a Ribeira de Santarém. La primera és la mateixa estació de Santarém, que encara conserva un aire i un encant propi de temps passats (Foto 7). A poca distància de l’estació existeix també un viaducte per sobre el Tajo (Foto 4), des del qual es poden fotografiar trens durant tot el matí.

Finalment, la darrera parada del recorregut és la mateixa estació d’Entroncamento amb els diversos passos superiors que hi ha a la sortida nord de la mateixa (Foto 3). També és interessant apropar-se al Museu Nacional Ferroviário, ubicat a les mateixes instal·lacions del complex.

Foto . La unitat 2316 passa per Santarém fent una circulació de prova. Autor: Adrià Pàmies. 09/2015.
Foto . La unitat 2316 passa per Santarém fent una circulació de prova. Autor: Adrià Pàmies. 09/2015.

Thalys posa en marxa el nou IZY entre París i Brussel·les

El proper dia 3 d’abril els nous serveis IZY ampliaran la oferta ferroviària “low-cost” existent a Europa. Aquests trens, que uniran París i Brussel·les, confirmen l’aposta de la SNCF (En aquest cas a través de la societat Thalys) per l’aplicació del concepte d’aerolínia de baix cost al transport ferroviari.

El preu del bitllet oscil·larà entre 10 i 59 euros i el temps de viatge es veurà incrementat en una mica menys d’1 hora respecte un Thalys convencional. Amb aquesta finalitat, dues rames TGV Réseau ja han estat assignades a aquest nou producte comercial.

Caracteristiques del nou servei. Font: Le Parisien
Caracteristiques del nou servei. Font: Le Parisien

Per aconseguir la reducció de costos, el nou servei presentarà diferents estratègies innovadores al corredor internacional. Per una banda, es permetran viatgers de peu; per altra banda, part del recorregut es farà per la línia convencional reduint l’import del cànon per ús d’infraestructura.

Amb aquest nou servei, la companyia espera poder acaparar més quota de mercat respecte l’autobús i el cotxe compartit i incrementar el seu volum de facturació.

ExpoTren 2016

ExpoTren

Lleida acollirà un any més la més important fira ferroviària de la Península.

El proper 12 i 13 de març, al pavellons 3 i 4 de la Fira de Lleida, els afeccionat al ferrocarril podran gaudir de la setena edició d’aquesta fira.

Dissabte 12: de 10 a 20 h
Diumenge 13: de 10 a 14 h

El preu de l’entrada és de 8€

Més informació al web de la fira ExpoTren

 

40 anys de la desaparició del Carrilet de Reus a Salou

Aquest any farà 40 anys de la malaurada clausura del C.R.T. o Compañía Reusense de Tranvías, conegut com Carrilet de Salou.

Un tren que en el moment del seu tancament era rendible, però es va tancar, perquè era una molèstia pels dos ajuntaments afectats, Reus i Salou (en aquell moment Vila-seca / Salou) i per ser competència de la Companyia d’autobusos La Hispania, que també feia la mateixa línia.

Però retrocedim en el temps i viatgem amb el Carrilet de Salou tal i com el vivia jo …

Tinc 5 anys. És una tarda d’estiu. La meva mare i jo hem dinat molt aviat. Són les 3 de la tarda, estem a l’estació Reus – Palo Santo per agafar el Carrilet per anar a Salou. Escolto un xiulet. És el Carrilet que ja ve. És un automotor Billard amb dos vagons.

Estació de Reus – Palo Santo vista des de l’entrada

El tren s’atura i baixa la gent. Quan ha baixat l’última persona, estiro de la mà de la meva mare i pugem al tren. Lògicament, pujo a la “màquina” (l’automotor Billard) i com sempre em poso al costat de la petita cabina del maquinista. Allà, a la dreta del maquinista, em sento jo el maquinista del tren. Hauré d’anar de peu fins a Salou. Ma mare s’asseia en un dels seients a prop meu.

Jo ja estic d’espectador a primera fila i comença tot el ritual: la maniobra de canvi de sentit del tren. El revisor baixa del tren i desenganxa els vagons, l’automotor Billard avança fins el final de la via passant per una agulla talonable i sempre posada en posició desviada.

Estació de Salou, acoblament del automotor Billard amb els antics vagons del C.R.T.

El revisor va caminant fins l’agulla d’entrada de l’estació del Carrilet, treu el cadenat de la marmita i canvia la posició de l’agulla del desviament de directe a desviada. Mentrestant, l’automotor avança per la via d’encreuament fins l’entrada de l’estació. Quan l’automotor ha sobrepassat l’agulla d’entrada a l’estació, el revisor torna a canviar el desviament a posició directe i l’automotor avança fins a tornar a enganxar els vagons, feina que torna a fer el revisor.

El Carrilet sempre va tenir enganxalls automàtics. Els últims temps dels automotors Billard, tenien uns enganxalls automàtics d’accionament manual molt semblants als americans. El revisor també havia de connectar la mànega del fre i el cable de la llum.

Els dos vagons eren de fusta de dos eixos, amb balconet, molt semblants als de l’oest americà. Els dos vagons estaven acoblats de manera permanent i formaven una composició indeformable.


Vagons moderns del Carrilet de Salou

Als últims anys, el material motor del Carrilet constava de:

  • 2 automotors Billard amb 2 vagons a l’estiu i l’automotor aïllat a l’hivern.
  • 1 automotor Ferrotrade que sempre circulava aïllat.

I ja tenim el tren preparat per anar cap a Salou.

Estació de Reus – Palo Santo

La gent puja al tren. El jovent prefereix viatjar als vagons i sobretot als balconets, mentre que la gent més gran ho fa a l’interior dels vagons o de l’automotor.

Quins records d’aquells trens atestats de gent! Jo recordo, fins i tot, gent viatjar a la teulada del tren. I el més impressionant, el revisor, que jo recordo com un home gran que anava picant o venent bitllets a tothom i a qui no se li escapava ningú, encara que el tren anés de gom a gom. Qui no enganxava en pujar, l’enganxava en baixar, o bé mentre viatjaven.

Una petita mostra del que era habitual a l’estiu

La gent viatjava amb seguretat, perquè segur que viatjaven…

A l’hora de sortida del tren, surt el venedor de bitllets de l’estació i amb el seu banderí i xiulet, dóna la sortida al tren, que inicia el viatge amb un toc del seu xiulet.

El tren surt de l’estació i després d’uns metres, que a mi se’m fan llargs, arriba a l’Avinguda Pere Cerimoniós de Reus. Aquest punt és tot un espectacle, perquè no és un pas a nivell convencional. El Carrilet travessa aquesta arteria principal de la circulació de vehicles de Reus … en doble corba i diagonal!

En aquest punt i controlant la circulació de vehicles i el pas del Carrilet, hi ha sempre, de la primera a l’última circulació del dia del Carrilet, tres agents de la guàrdia urbana de Reus i ja als últims, últims anys, hi van col·locar un semàfor pels cotxes.

Degut a la configuració del carrer i de les vies, el Carrilet té un fortíssim peralt que dóna la sensació que ha de bolcar per la doble corba amb peralt, primer a la dreta i després a l’esquerre.


L’Avinguda Pere Cerimoniós amb el Carrilet arribant a Reus – Palo Santo. Al costat del tren, dret, de blanc, es pot veure un dels tres agents de la guàrdia urbana de Reus que guardaven i vigilaven el pas dels trens. Un agent per cada sentit de circulació dels cotxes i el tercer agent de relleu

Amb el darrer peralt, el Carrilet enfila la corba d’entrada a l’estació de Reus – Mercaderies. En aquesta estació, el Carrilet normalment no tenia parada, a no ser que fos per un encreuament.

Quina estació més maca! Se li nota la importància d’altres temps i importància actual, ja que és el dipòsit/tallers del Carrilet, on es guarda quasi tot el material rodant. Tant l’actiu com el ja retirat de servei.

Molts anys després el senyor Pere Codina, president de l’Associació d’Amics del Ferrocarril de Reus, va descobrir que en realitat aquella estació va ser l’estació original del ferrocarril Reus – Tarragona de Norte.

Després venien la resta de parades, totes elles simples baixadors en plena via… Barri Gaudi, Navàs, Corba, Bassa d’en Just, Primera Caseta.

La Primera Caseta, se li deia així, perquè a més de baixador, hi havia la caseta del primer dels dos únics passos a nivell amb guarda que tenia el Carrilet. Encara recordo un home o una dona posant i traient les cadenes del pas a nivell per donar pas al Carrilet.

A la resta de passos a nivell, el Carrilet, simplement xiula per anunciar el seu pas.

Les següents parades son La Feredad i Forneret, simples baixadors en plena via.

La següent parada per a mi es molt esperada… Mas Calbó.

Mas Calbó és un apartador i és on es fan els encreuaments entre els Carrilets ascendent i descendent.

Creuament de trens a Mas Calbó. El Carrilet era de sentit de circulació dreta. La via de la esquerre era la directa i la de la dreta la desviada

Apartador de Mas Calbó

La següent parada es 4 Carreteres. Igual que les anteriors, és una simple parada en plena via.

Uns tres kilòmetres després, el Carrilet s’aproxima a Salou i final del seu trajecte. Passa el pas a nivell amb barreres del carrer Via Roma i entra a l’estació de Salou.

Estació de Salou

Tothom baixa del tren, ma mare i jo també, però li demano a ma mare de quedar-nos una estoneta més a l’estació del Carrilet, jo vull veure la maniobra de canvi de sentit del tren.

Ma mare i jo marxem a la platja i allà ens estem fins l’hora de tornar cap a Reus, lògicament amb el Carrilet. Sóc molt petit i no se ben bé l’hora, però suposo que sobre les 6 o 7 de la tarda ja tornem a ser a l’estació del Carrilet de Salou.

Per tornar em podia trobar una de les dues opcions:

Opció A:

Hi ha els dos Billards amb els seus dos vagons. Un estacionat a la via principal i l’altra estacionat a la via morta.

Un fa el trajecte normal amb totes les paredes i l’altra fa el Directo.

El viatge de tornada no era tan emocionant perquè al costat direcció Reus, els Billard tenien el motor i una cabina normal i tancada. Així que no tindria la meva vista privilegiada del viatge de tornada, aniria com qualsevol altre passatger. Això no m’agrada!

En aquest cas la meva opció era triar el Directo. L’única emoció d’aquest viatge seria, possiblement, algun encreuament amb el Ferrotrade a Mas Calbó, cosa habitual, o a Reus – Mercaderies, cosa no massa habitual, en els dos casos passant per la via desviada,.

Opció B:

Hi ha un Billard amb els seus dos vagons i el Ferrotrade. El Billard estacionat a la via principal i el Ferrotrade estacionat a la via morta.

En aquest cas el Billard amb els vagons faria el directe i el Ferrotrade, el servei normal amb totes les parades.

La meva opció era clara, però amb la corresponent mala cara de la meva mare, perquè el viatge seria una miqueta més llarg. Tornaríem amb el Ferrotrade, donat que en aquest cas sí que podia anar al davant amb el maquinista.

Encara recordo aquells viatges amb el Directo, amb el Carrilet xiulant com un boig per avisar i demanar pas als passos a nivell sense barreres. I fent el trajecte a la increïble velocitat de 70 Km/h. A aquelles desorbitades velocitats i degut a l’estat de la via, bo, però no excessivament anivellat, el Carrilet ens donava als passatgers un remeneig gronxador molt encisador. També recordo, aquell soroll tan característic de sotragueig que avui dia ja quasi que han perdut tots els trens.

Han passat 40 anys i jo era molt petit, alguns records encara els tinc vius, d’altres, malauradament es comencen a esvair. Ja hi ha molta gent que ja no recorda o simplement no va viure mai aquesta època ni aquest ferrocarril. Pels aficionats o no al tren, era un viatge ple d’emocions.

Recordo que hi havia rumors del tancament del Carrilet, però jo no me’ls volia creure. Es deia que traurien el Carrilet i que posarien un ferrocarril vertebrat o mono-rail. Però per a mi, això ja no són trens…

Recordo amb molta tristor, que un dia, ma mare i jo anàvem a Salou i com sempre, vam anar a l’estació de Reus – Palo Santo. Aquell dia va ser molt trist per a mi. Allà ens esperava un autobús de l’empresa La Hispania. El fet s’havia consumat: el Carrilet havia deixat de circular. Tot estava igual, però el Carrilet ja no circulava. La Hispania havia guanyat la partida que durant molts anys va jugar contra el Carrilet.

Era petit i sentia notícies, que si tornarien a obrir el Carrilet, que si modernitzarien el Carrilet, que si el vertebrat…

La Carretera de Reus – Salou discorria paral·lela al traçat del Carrilet. Sempre que anàvem a Salou, jo sempre mirava les vies ja buides del Carrilet.

Recordo que un dia que anava a Salou amb el cotxe del meu pare, com sempre mirant les vies del Carrilet, amb sorpresa vaig veure que faltaven trams de via.

Es parlava de reobertura, però no es va produir mai i el vertebrat només va ser fum, que no va arribar mai ni a projecte real.

Van passar quasi 40 anys i es va parlar d’un projecte d’un tram que uniria Reus – Salou – Tarragona. Però, no hi ha ni projecte real i encara menys amb aquesta crisi.

Qui sap, temps al temps, però la cosa es complicada i com sigui, però aquell Carrilet ja no tornarà.

PD: Com a aficionat als trens i al Carrilet, amb el temps i internet he recopilat fotografies. He de dir que les fotografies NO són originals meves. Vull mostrar el meu agraïment a les persones que les van fer, perquè amb el seu treball ens ajuden a mantenir la memòria d’aquest petit ferrocarril malauradament ja desaparegut.