Introducció

El quart i darrer article del conjunt correspon a una descripció detallada de la secció compresa entre Freginals i Tortosa. Aquest tram de línia va veure passar el seu darrer tren el 9 d’agost de 1996; si bé, certes zones encara van restar en servei alguns anys més o van ser assimilades pel nou traçat.

Així doncs, actualment la major part de l’antiga infraestructura és un lloc solitari on el pas dels trens és només un record. L’única excepció, és la part més propera a la capital del Baix Ebre, que forma part de la via verda del mateix nom, recuperant “certa” vida i utlitat social.

Traçat

Entre Tortosa i Freginals el traçat es desenvolupa majoritàriament per la plana i la terrassa al·luvial del riu Ebre. Només als voltants de Freginals el relleu és més accidentat a causa de la proximitat de la Serreta de Freginals i la Serra de Godall.

Aquesta naturalesa extremadament suau, sobretot a la plana de la Galera, va contribuir que el ferrocarril tingués poques complicacions per discórrer per aquesta zona. Del traçat original del segle XIX només són remarcables les corbes de descens al riu Ebre, prop de Vinallop, i els revolts d’accés al viaducte de l’Ebre així com  la mateixa obra d’enginyeria.

L’itinerari esmentat es va mantenir invariable fins a la construcció del ferrocarril de la Pobla d’Híxar a Sant Carles de la Ràpita, que va arribar a Tortosa l’any 1941. Aleshores va sorgir el projecte de construir una nova estació de mercaderies compartida, prop del barri Tortosí de Ferreries.

Això va comportar el disseny d’una variant entre Vinallop i Tortosa per comunicar-la millor amb la línia de València. No obstant això, aquest nou traçat no va entrar en servei fins dècades més tard. L’original va ser desmantellat i, actualment, se’n conserven pocs vestigis.

A l’any 1996, el traçat que s’utilitzava era l’original amb la petita modificació citada anteriorment. Uns quants quilòmetres pròxims a l’estació de Freginals van ser integrats a la nova variant de Freginals a l’Aldea però la resta de la línia va ser desmantellada pocs anys després. A pesar d’això, encara va restar en servei el tram que unia Tortosa i l’estació de mercaderies, amb una activitat ja molt limitada.

Finalment, a l’any 2009, Adif va prendre la decisió de desmantellar aquest darrer ramal. Això va comportar, l’any 2013, la integració del viaducte per sobre de l’Ebre i l’antiga estació de mercaderies a la via verda del Baix Ebre.

Abans d’acabar l’apartat, també és necessari esmentar que, a Vinallop, estava prevista la bifurcació per a la línia cap a Sant Carles de la Ràpita. Finalment, a causa de l’abandonament del projecte, mai va entrar en servei.

Estacions

Entre Tortosa i Freginals només existien originalment dues estacions intermèdies: Mianes i Santa Bàrbara. Dècades més tard, com a resultat de la construcció del Ferrocarril de la Pobla d’Híxar es va construir l’estació de mercaderies conjunta, ja mencionada, a prop del barri tortosí de Ferreries.

D’aquesta darrera estació, l’any 1996, només se’n conservava l’apartador de l’empresa “Pinsos Fabra” i tenia l’agulla d’entrada al PK 191+8. Les instal·lacions en sí, constaven de dues vies mortes amb una bàscula i un cobert per fer les operacions. A pesar de que les edificacions es conserven, la major part de les vies van ser desmantellades o enterrades entre el 2009 i el 2013.

La següent estació sentit València era la de Mianes. Més que una estació era un apartador tècnic ja quedava molt allunyada del petit nucli de Vinallop, el més proper a la mateixa. Les instal·lacions quedaven reduïdes a dues vies de sobrepàs, a més de la general, i una via d’accés a una subestació elèctrica. L’edifici de viatgers era del mateix tipus que la resta d’apartadors de la línia.

Santa Bàrbara era l’únic municipi de la zona que disposava d’una estació al mateix nucli urbà. Aquesta importància també quedava reflectida en el seu esquema de vies, ja que disposava de quatre vies de sobrepàs, a més de la general. Dues d’aquestes no tenien andana i servien un petit moll de càrrega amb magatzem. A més, hi havia també un petit apartador particular de Campsa, però diverses informacions cartogràfiques inviten a pensar que ja no funcionava l’any 1996.

La darrera estació és la de Freginals. També se la pot considerar un apartador tècnic més que no pas una estació amb vocació de captar viatgers, ja que queda bastant allunyada del nucli que li dóna nom. L’any 1996 disposava d’una via general i dues de sobrepàs. A conseqüència de l’assimilació d’aquell tram a la variant, l’edifici de viatgers es va enderrocar i actualment queden pocs vestigis del conjunt. Només una nova subestació elèctrica amb l’antic rètol de Freginals indiquen on estava la dependència.

Obres d’enginyeria

El relleu poc accidentat de la zona va propiciar que no es duguessin a terme grans obres d’enginyeria, a excepció del viaducte per sobre l’Ebre. Tampoc existeix cap túnel a la zona; de fet només n’existia un en tot el traçat original de València a Tarragona.

Així doncs, les úniques obres presents entre Tortosa i Freginals són ponts, viaductes i altres obres de fàbrica de menor entitat. Majoritàriament presenten una llum reduïda però són abundants en número a causa del gran número de barrancs de la zona.

Originalment, els petits cursos d’aigua més destacables eren creuats mitjançant ponts de tauler metàl·lic d’un únic tram. A partir del primer terç del segle XX, la majoria van ser substituïts per taulers de formigó armat i amb un pilar central. La finalitat d’aquesta modificació va ser permetre el pas de vehicles més pesats.

El viaducte de l’Ebre (Ebre I des de 1996) és potser l’únic element que mereix ser descrit de manera més extensiva. Aquesta gran obra, inicialment, va ser construïda amb pilars de planxa metàl·lica reomplerts de formigó i un tauler metàl·lic. A inicis del segle es va substituir el tauler i els antics pilars van donar pas a uns nous pilars de fàbrica. La darrera modificació es va produir a conseqüència dels bombardejos de la Guerra Civil durant el 1938, que van deixar l’estructura molt malmesa.

A pesar que des del 1996 no hi passen trens en servei comercial, no va ser fins entrat el segle XXI que es va prendre la decisió de desmantellar la via i altres elements ferroviaris. Des del 2013, es troba rehabilitat com a viaducte peatonal integrat a la Via Verda del Baix Ebre. La única modifiació que ha sofert ha estat l’amputació del tram més proper a l’estrep de la riba esquerra.

Introducció

A l’inici del 1997, ja s’havia inaugurat la Variant de l’Ebre, s’havien adaptat a altes prestacions trams de la línia de València a Tarragona i s’estava treballant en d’altres. Malgrat això, la oferta comercial del Corredor Mediterrani no havia experimentat gaires millores. Els motius principals d’aquest desfasament entre la infraestructura i el servei eren, per una banda, un parc de trens limitats a 160Km/h i, per altra banda, les nombroses parades que efectuaven.

Així doncs, en aquest context, Renfe es planteja diferents millores en el material rodant així com en els serveis oferits. L’objectiu era revolucionar la xifra d’usuaris i també començar a donar forma i promocionar el concepte de “Velocitat Alta”, molt utilitzat aleshores. Aquest simplement feia referència a renovar línies convencionals i adaptar trens per poder circular a l’entorn dels 200Km/h de manera sostinguda.

16.06.1997: L’Euromed entra en escena

A conseqüència d’una demanda puixant de viatges entre les capitals de la costa mediterrània sorgeix la idea de crear un producte similar a l’AVE, que ja unia Madrid i Sevilla, entre Barcelona i Alacant. Aquest projecte s’acabaria materialitzant en el nou servei Euromed, que seria el primer a circular per sobre dels 160Km/h entre Barcelona i València.

Aquesta nova oferta presentava dues característiques que la diferenciarien de les anteriors a la zona: les prestacions del material rodant i com es gestionava comercialment. En primer lloc, el llançament de l’Euromed va servir per trobar un ús útil als 6 trens de la”sèrie 100″ que s’havien construït en ample ibèric, que passarien a conformar la sèrie 101. Aquests eren capaços de córrer a 220 Km/h amb el sistema de seguretat EBICAB que portaven instal·lat i tenien una capacitat de 318 places.

La segona característica consistia en nova la política de servei que es va implementar. Per una banda, els Euromed només efectuaven parada a les capitals de província, excloent totes les poblacions de menor entitat. Per altra banda, els serveis a bord eren similars als que ja tenien els AVE de la línia de Madrid a Sevilla, permetent la captació de demanda de viatges de negocis.

Així doncs, el 16 de juny de 1997 van començar a circular els nous Euromed entre Barcelona, València i Alacant en substitució dels InterCity anteriors. En pocs mesos, s’acabarien convertint en una revolució a la línia, trencant rècords de viatgers i de temps de recorregut.

El nou material complementari i la consolidació del creixement

En els anys següents a la introducció de l’Euromed, aquest servei es va anar complementant amb l’aparició de nou material rodant i productes comercials amb més parades i un perfil d’usuari més proper al viatge d’oci. Amb aquesta finalitat, entre el 1997 i el 1999, es van introduir al corredor les rames Talgo Pendular 6 i les composicions de cotxes de la sèrie 2.000.

Les primeres eren composicions idèntiques a les que ja prestaven el servei Talgo 200 a la LAV de Madrid a Sevilla. Com el seu nom indicava, eren aptes per circular a 200Km/h i de manera progressiva van anar substituint les rames Talgo III i Talgo IIIRD. Malgrat no poder superar els 180 Km/h, els Talgo Pendular 4 mai van desaparèixer de la línia.

El segon conjunt de material consistia en cotxes de les sèries 10.000 adaptats per circular a 200 Km/h i amb diverses millores en el seu interiorisme. Van passar a formar les sèries 2.000 i la denominació comercial que els hi va donar renfe va ser la de Arco, fent referència a l’arc mediterrani. Per millorar la seva imatge, també es va aplicar un nou disseny de pitura a certes locomotores de la sèrie 252. Aquestes noves composicions van anar substituint els serveis Diurno i Intercity que encara quedaven al corredor.

El resultat conjunt de tota la operació, va ser que entre els anys 1995 i 2000 el número d’usuaris a la línia van experimentar un creixement vertiginós. Els viatgers entre Barcelona i València es van més que doblar (Increment del 162,2%) passant a ser la segona relació de llarga distància de l’Estat. Per la seva banda, els usuaris amb Alacant es van gairebé triplicar (Increment del 191,7%).

En conclusió, és innegable que una millora conjunta d’infraestructura, com ho va ser la Variant de l’Ebre, i d’oferta comercial, van servir per rellançar el Corredor Mediterrani.

L’estancament de l’Aldea

A pesar del gran impacte positiu que va suposar la nova línia, aquest no ho va ser tant a la zona del Baix Ebre – Montsià. La desaparició dels serveis de llarga distància a l’estació de Tortosa, s’hagués pogut compensar si la nova estació de l’Aldea hagués absorbit tot aquest trànsit; però això no va succeir.

La decisió de no fer-hi parar els Euromed va suposar una reducció del número de relacions ferroviàries, sobretot amb València. En aquesta ruta, que ja presentava uns serveis regionals mínims, es van reduir el número de circulacions de llarg recorregut de 11 a 7 trens en dies laborables. A més, la reducció del temps de viatge, d’uns 25 minuts, podria no servir de compensació a certs usuaris davant el major temps d’accés a la nova estació de l’Aldea. És a dir, en cap cas, la Variant de l’Ebre va suposar un gran benefici per a la zona.

No obstant això, la progressiva millora dels serveis regionals a la zona durant els primers anys del segle XXI ha compensat, en part, l’estancament posterior a l’Euromed. Aquest canvi s’ha produït, sobretot, gràcies a la quintuplicació de la oferta entre Vinaròs i Tortosa durant el periode 2000-2015 i la introducció d’automotors adaptats millor als serveis regionals, com les unitats de la sèrie 470.

Introducció

Malgrat que el projecte definitiu de la Variant de l’Ebre va ser redactat l’any 1988, no seria fins l’any 1996 que entraria en servei. Durant tots aquest temps, el Corredor del Mediterrani va presentar una oferta comercial originària dels anys 80′ i que no va sofrir alteracions significatives fins després de la inauguració del nou traçat.

Aquest segon article, doncs, està dedicat a l’anàlisi de tots aquests serveis previs a l’Euromed, centrant la atenció, de manera especial, al seu pas les Terres de l’Ebre.

Uns serveis de llarg recorregut hereus de la dècada dels 80′

Fent un cop d’ull als horaris de la temporada d’estiu de l’any 1996, l’any de la posada en servei de la variant, es constata l’existència de quatre productes diferents: InterCity, Diurno, Estrella i Talgo, adaptats a perfils d’usuaris distints.

Aquests tipus de servei eren prestats per material construït majoritàriament entre 5 i 10 anys abans. En primer lloc, els electrotrens de la sèrie 448, que estaven destinats exclusivament al servei InterCity. En segon lloc, també circulaven diàriament composicions de material convencional fent serveis Diurno i Estrella, que eren remolcades, cada cop més, per locomotores de la sèrie 252. En tercer i últim lloc, les rames Talgo III, Talgo IIIRD i Talgo Pendular 4 completaven el parc.

En qualsevol cas, la velocitat màxima de tots ells no excedia dels 160 Km/h i en alguns serveis era sensiblement inferior. Totes aquestes característiques, conjuntament amb la saturació de la línia, de via única, feien que el temps de viatge entre Barcelona i València no baixés gaire per sota de les 4 hores.

Respecte al servei que oferien a les terres de l’Ebre, gairebé tots paraven a l’estació de Tortosa. Només 3 InterCity‘s no paraven a la capital del Baix Ebre, tot i que sí que ho feien a Vinaròs. Per la seva banda, també existien 2 serveis que feien altres parades a la zona  a més de Tortosa: El Diurno “Valencia-Expreso”, a l’Ametlla de Mar, i l’Estrella “Mar Menor”, a l’Ametlla, l’Aldea i Ulldecona. En conclusió, Tortosa era l’estació referència de la zona i parada quasi obligada de la majoria dels serveis que passaven per la línia.

Uns serveis regionals molt reduïts entre Tortosa i València

Els serveis regionals que existien a Tortosa a mitjans de la dècada dels 90 estaven orientats sobretot a Barcelona, amb la presència de serveis Catalunya Exprés des de 1992. En aquest sentit, és altrament remarcable que només existís 1 servei amb València en contrast amb els 9 que unien Tortosa i Barcelona.

Aquest servei únic era un Regional Delta que cobria la ruta sencera entre Barcelona-Estació de França i València-Estació del Nord. A més, la desinformació sobre el mateix era molt notòria ja que no apareixia en cap horari complet de Barcelona a València i tampoc existia cap fulletó d’horaris sobre les parades entre Tortosa i Vinaròs.

El material utilitzat aleshores eren trens de les sèries 432 i 444 pels serveis Catalunya Exprés amb Barcelona i 440 o 440R per la resta, tots ells limitats a 140 Km/h. Potser també era remarcable el fet que es destinés material pensat per rodalies al servei Barcelona-València, tot i que no era una excepció al conjunt de la xarxa en aquells anys.

09.08.1996: L’adéu al Tortosa-Freginals

Després de més de 8 anys des de l’inici de la redacció del projecte de la Variant de l’Ebre, el dia 9 d’agost de 1996 es va produir la darrera circulació per l’antic traçat entre Tortosa i Freginals. El darrer tren de llarga distància que va parar a Tortosa va ser el “Mediterráneo-Talgo”, que unia Montpeller amb València.

Des del dia següent, tota circulació entre l’Aldea i Ulldecona utilitzaria de manera exclusiva el nou traçat. Això va suposar la supressió de la parada a Tortosa de tots els trens de llarga distància, que van passar a utilitzar a la nova estació de l’Aldea.

El principal aspecte negatiu del canvi va ser la conseqüent clausura i desmantellament del tram de Tortosa a Freginals, que va comportar inevitablement que el tram de l’Aldea a Tortosa passés a ser en cul-de-sac. A partir d’aleshores aquest només seria utilitzat per trens regionals i algun mercaderies esporàdic. Tot això va comportar un empitjorament notori de les comunicacions de Tortosa amb València, que a partir d’aleshores van requerir un transbordament a l’Aldea. La única excepció va ser el manteniment del servei regional amb València amb canvis de sentit a Tortosa i l’Aldea.

En un primer moment, les millores en el temps de viatge de Barcelona a València no van ser molt importants, d’entre 5 i 15 minuts en funció del tren. No obstant, eren encara molt pobres en comparació amb tot el que podia oferir la línia renovada. És a dir, calia material rodant de millors prestacions per poder oferir uns temps més competitius.

Introducció

Aquest és el primer de quatre articles dedicats a totes les modificacions que es van produir a la zona del Baix Ebre i Montsià quan, a l’any 1996, es va obrir al trànsit la variant de l’Ebre i, un any més tard, van entrar en servei els trens Euromed.

L’article present està dedicat a la gestació i descripció del nou traçat en sí mateix. Aquest, a més de suposar una gran millora de la velocitat comercial, també va comportar un gran estalvi de quilòmetres per als trens de llarga distància.

La problemàtica inicial

A l’inici de la dècada dels anys 80 la línia de València a Tarragona era bàsicament de via única malgrat ser un eix important de comunicació de la xarxa ferroviària.

A més, existien diversos trams on qualsevol actuació era complicada ja que la línia creuava nuclis molt poblats o per dificultats pròpies del relleu de la zona. Un d’aquests punts destacats era el pas del traçat per la zona de Tortosa i Amposta.

Per una banda, existia el problema inherent de creuar el riu Ebre on ja existia una gran obra de fàbrica que seria necessari modificar. Per altra banda, la línia feia una gran volta remuntant la vall de l’Ebre des de Freginals fins a Tortosa i després tornant a baixar fins a l’Aldea. Entre Vinaròs i l’Aldea existeixen 35 Kms en línia recta però el ferrocarril en feia 58.

Per tots aquests motius, es va plantejar que, a l’hora de desdoblar el traçat, potser, la millor solució no era passar per Tortosa.

Les diferents alternatives

Entre els anys 1983 i 1984 diversos organismes, com la Dirección de Planificación de Renfe i la Direcció de Transport de la Generalitat, realitzen diferents estudis de quines són les possibles alternatives que es podrien considerar a la zona. En aquests informes ja es prioritza de manera clara la creació d’un un bon servei entre Barcelona i València amb ferrocarril.

Com a conclusió, el març de 1984, la Dirección General de Infraestructura del Transporte recull totes les possibles variants en un estudi d’alternatives.  Aquestes poden resumir-se en les següents 5:

I. Desdoblar i adaptar el traçat existent.
II. Variant de Santa Bàrbara a Camp-redó.
III. Variant de Santa Bàrbara a l’Aldea.
IV. Variant de Freginals a l’Aldea.
V. Variant de Vinaròs a l’Aldea per la costa.

De totes elles, la més econòmica era la I. No obstant, per una banda, comportava diversos problemes tècnics com ara l’augment de radis de corba en zones urbanes i la possible modificació d’obres rellevants com el viaducte de l’Ebre a Tortosa. Per altra banda, no resolia el problema de la llarga distància que recorria el ferrocarril en front a altres mitjans de transport.

La més cara era la V (49,5% més que la I), ja que comportava la construcció d’una gran longitud de nou traçat a través dels municipis d’Alcanar, Sant Carles de la Ràpita i Amposta. A més, també s’havia de construir un nou viaducte on la llera del riu és notòriament ample. Per contra, presentava el major estalvi de recorregut (22,5 Kms).

En aquest informe la opció més ben parada és una de les solucions intermèdies, la IV: fer una variant de Freginals a l’Aldea. Suposava un estalvi de 18,4 Kms i només un increment de 7,6% respecte desdoblar el traçat actual.

Finalment, el juny de 1985, la Dirección de Infraestructura del Tranporte opta per la variant de Freginals a l’Aldea i un any més tard es comença a redactar el projecte. Inicialment la velocitat de projecte és de només 160 Km/h a excepció del tram de nova construcció on és de 200 Km/h.

El pas definitiu a línia d’altes prestacions

Durant el mes de maig de 1987 el projecte fa un canvi d’orientació ja que és inclosa, la línia de València a Tarragona, en el Plan de Transporte Ferroviario com a infraestructura apta per a circular a 200 Km/h.

Aquest canvi no té gaires efectes sobre la variant però sí sobre els trams limítrofs a la mateixa, inicialment prevists per 160 Km/h. La afectació més destacable és la decisió de construir una nova estació a l’Aldea enlloc de reformar l’antiga, ja que la corba d’entrada no es pot adaptar a la nova velocitat de projecte.

Així doncs, el projecte s’acaba de redactar l’any 1988 i té com a punts més rellevants la construcció d’un nou viaducte sobre l’Ebre de més d’1 quilòmetre i una nova estació central al nord-oest de l’Aldea.

El nou viaducte de l’Ebre

La principal obra d’enginyeria de la variant consistia en la construcció d’un nou viaducte per a travessar l’Ebre ubicat en el PK 180,5. Aquest va anomenar-se Ebre II i, en conseqüència, l’original de Tortosa va passar a ser anomenat com Ebre I.

El viaducte en qüestió presenta una longitud total de 1.006 metres repartits en 22 trams de longituds desiguals. De tots ells en destaca el tram central per sobre el riu Ebre, de cantell variable, que té una llum de 92 metres.

Una de les peculiaritats que presenta aquest viaducte és les barreres anti-vent que estan col·locades a la part oest del mateix per evitar que els trens bolquin si bufen fortes ràfegues.

La nova estació de l’Aldea

Com s’ha comentat anteriorment, va ser necessària la construcció d’una nova estació al nucli de l’Aldea per substituir l’antiga i convertir-se en la principal de la zona, ja que els trens de llarg recorregut ja no entrarien a Tortosa.

Malgrat la importància regional que té l’estació, l’esquema de vies no és molt complex.

L’estació disposa de dues vies generals de pas directe direcció València-Tarragona sense andana i una via general direcció Aldea-Tortosa amb andana. Aquesta darrera també actua com a via de sobrepàs dels trens sentit València. A més existeixen dues vies de sobrepàs més amb andana: una sentit Tarragona i una altra sentit València.

Per acabar, s’ha de mencionar també que l’edifici de viatgers es troba a la dreta de les vies sentit Tarragona i al costat de la població. És d’estil senzill i d’una sola planta.